Controlem als infants o els enseyem a ser crítics?

Parental Supervision

Por: Peter Zander

A partir d'un text de buckingham vaig reflexionar sobre quelcom que pares i mestres han de plantejar-se. És tracta de la idea de compensar amb les TIC, tot el temps que els pares d’avui dia no poden estar amb els seus fills exclusivament. D’aquesta manera, els nens gaudeixen de l’adquisició de material tecnològic, del qual utilitzen moltes hores sols, sense la presencia dels seus pares o sense la seva atenció i sobretot sense noció de saber utilitzar les TIC, no pel que fa a la qüestió tècnica, sinó a la capacitat de saber descartar informacions i a ser responsables en la utilització d’aquestes. I, com a conseqüència d’aquesta situació, els nens estan exposats a material divers proporcionat, per pares que no dediquen temps per ells, i a més, davant d’un material que no saben utilitzar i que els permet veure material no desitjable, ja que es tracta de material dirigit a  adults. Davant d’aquesta idea, de la qual no m’havia parat a pensar abans, em plantejo ara una qüestió o una solució a la situació que es presenta. 

Així, crec que, tot i que la reacció d’aquests pares és molt lògica pel ritme de vida que es porta avui dia treballant moltíssimes hores per mantenir als fills, la solució no és treballar molt per oferir molt material als nens. Segons el meu punt de vista, després de reflexionar molt sobre aquesta qüestió, crec que hi ha una solució  força senzilla, però crec,  que molt útil. Es tracta de que aquest pares, treballin menys hores, fet que farà que ofereixin als fills menys material tecnològic, però que si aquestes hores les dediquen a mostrar als nens les diferents opcions que tenen, és a dir, les utilitzen per ensenyar al nens a utilitzar les TIC, per una banda els pares passaran més temps amb els fills (que és el que volen) i els nens gaudiran d’una educació molt millor.

Amb això, no vull dir que els pares treballin menys hores per vigilar als fills utilitzant noves tecnologies, perquè vigilar no és la solució. Es tracta de quelcom molt més complex i útil, com és mostrar als nens les diferents opcions davant de les TIC i les conseqüències de cada opció, per tal que ells mateixos aconsegueixin escollir la millor opció sense que els pares hagin de dictaminar ni controlar constantment.

En definitiva, la idea és que  pares i mestres, mostrin les diferents opcions i les conseqüències que ofereix les TIC, però mai, han de dictaminar i molts menys controlar als nens davant les TIC  les 24 hores del dia, perquè és pràcticament impossible, poc educatiu i efectiu. Amb això, el que penso és que els nens han de gaudir de certa permissivitat i els pares i alumnes  ha de ser més comprensius i permissiu, tenint en compte que han de dedicar temps als nens a ensenyar a que ells prenguin les decisions correctament, sense veure’s obligats a prohibir.

D’aquesta manera, si els pares i mestres no controlen i es dediquen a aconsellar, fent reflexionar als nens sobre les TIC perquè ells sols siguin capaços de decidir el que volen, s’aconsegueix per una banda, que els  pares no treballin tantes hores per aconseguir material tecnològic i, que els pares estiguin tranquils de que els nens tot i que els pares no hi siguin, saben escollir la informació que desitgen. Així s’aconsegueix que els nens tinguin esperit crític davant les TIC i no  tan sols, nens alfabetitzats digitalment tècnicament.  

I per acabar, només vull dir que, jo crec que el més important és que els nens desenvolupin l’esperit crític, com he anat desenvolupant jo amb a l’assignatura d’alfabetització digital, perquè amb les TIC, em de saber que no som passius, sinó que som actius, i que tot allò al que estem exposats ens volen transmetre alguna cosa, i hem de saber que ens transmet la imatge i com ens veu a nosaltres aquella persona que ha creat la imatge. Cal que siguem capaços de qüestionar, i no simplement mirar i creure allò que ens diuen ho ens mostren.

D’aquesta manera és important que els nens desenvolupin un esperit crític perquè estan exposats a materials diversos que no tots són adequats, i tot i que ja hi ha major regulació i un control més estricte dels mitjans i més programes “bloqueig” que impedeixen l’accés als nens a materials no desitjables per ells, encara, no hi ha prou amb els programes que hi ha per limitar la informació als infants, i per això cal que no es controli constantment als nens, perquè és impossible, sinó que s’ensenyi a reflexionar i a saber escollir. En definitiva, ha ser crítics, per ara, i pel seu futur adult. 

Arribats a aquest punt, jo penso en com a mi, m’han ensenyat, i la veritat és que a l’escola, només m’ensenyaven la part tècnica, sense tenir mai en compte allò realment important, que és saber escollir la informació, a ser crítica. Ara, veig la importància d’ensenyar a reflexionar, que crec que és el més difícil a aconseguir; i no dedicar tan temps a ensenyar la part tècnica de les TIC, que moltes vegades els nens ja saben o aprenen sols.

Així, els mestres hem de saber que els nens estan exposats a la cultura mediàtica i aquests, han de comprendre aquesta cultura perquè els afecta en la seva vida quotidiana i en el seu futur. Ens alfabetitzem digitalment, no només a l’escola, sinó que sobretot ho fem fora de l’escola. Per això, no té sentit ensenyar a un nen com utilitzar les eines, sinó que hem d’ensenyar com vivim i participem en aquesta cultura mediàtica. Això ho dic, perquè no som receptors passius, sinó que tenim un rol actiu en termes de demanda , per exemple. D’aquesta manera, no només s’ha de pintar un bob esponja, per exemple, sinó que s’ha de pensar perquè i que té a veure amb la vida dels nens. 

En definitiva, els nens han d’aprendre a no només usar les eines, sinó que han de tenir habilitats per saber qüestionar les problemàtiques d’aquestes.